Autora: Laura López Granell (jurat Baldiri)
Fotografia: Albert Grinyó
M’ha sorprès la passió que els docents posen en tot, dia rere dia, una passió sostinguda en el temps, en contextos d’alta complexitat i amb pocs recursos que, lluny de descoratjar, semblen donar sentit als claustres i n’activen la imaginació i les ganes. Aquests dies he vist escoles que eren casa, una segona i, en alguns casos, potser primera llar.
L’emoció és el punt de partida de la creació és una frase que dic sovint a les classes d’escriptura. Pel que fa als Premis Baldiri, tot va començar també amb l’emoció. La trucada de la directora de la Fundació Carulla, Marta Esteve, proposant-me formar part del jurat en va ser el desencadenant, i va obrir un procés preciós d’intensitat creixent que, com una bona novel·la, va tenir un moment climàtic —la reunió en què vam decidir les escoles guanyadores— i un desenllaç rodó —la festa d’entrega de premis de la 45a edició dels Baldiri i Reixac 2023, al Museu de la Vida Rural—. Tot plegat, vuit mesos plens de descobertes.
Enguany els Baldiri, atents a la progressiva desaparició del català entre els joves i a l’emergència climàtica, volien impulsar projectes que fomentessin la sostenibilitat i l’ús de la llengua catalana. Les noves incorporacions al jurat hi érem convidades en aquest sentit. Maria Adzerías, com a experta en educació i sostenibilitat; Ariadna Miquel, com a gestora cultural, i jo com a formadora en escriptura creativa. Cap de les tres no treballem en una escola o institut, si bé ens movem en àmbits artístics vinculats amb l’educació. Els veterans del jurat, en canvi, sí que tenien l’experiència de mestres i/o directors d’escola: Coral Regi, Maria Packzowski, Glòria Fajula i Xavier López. De tots ells n’he après, de la seva mirada i expertesa, i m’he enriquit. I he entès què volia dir passar a formar part de la família dels Baldiri. Hem compartit reunions presencials, entrevistes al zoom, visites a les escoles finalistes i molts missatges de whatsapp Tu com ho portes? Jo ja he acabat! Et queda gaire?, i n’he rebut més d’un consell encoratjador.
Aquest any s’han presentat 101 candidatures; de les quals, 43 a projectes artístics. Havíem d’escollir l’escola transformadora —Escola Baldiri 2023—; triar quatre projectes artístics sobre emergència climàtica i quatre sobre llengua catalana, i les experiències innovadores. Les candidatures eren plenes d’idees imaginatives i projectes on infants i joves podien esdevenir, no només usuaris de cultura, sinó també creadors. Artivistes, en diu un dels projectes guanyadors, dels joves activistes que fan un món més sostenible a través de l’art.
A l’hora deliberar va ser especialment bonic que en Xavier López, director de l’escola Octavio Paz —que va ser escola Baldiri fa uns anys— proposés de fer allà la trobada. Va ser trepitjar-ne el vestíbul i exclamar: jo vull tornar a ser nena per estudiar aquí! En vam sortir amb les escoles finalistes decidides, sabent que no ens seria fàcil premiar-ne només una. Personalment confiava que les visites presencials a les escoles ens ajudessin a decidir-nos. No va ser així del tot, conèixer els centres encara ens ho va posar més difícil, però en positiu: era visitar un lloc i entrar en contacte amb un equip docent, una direcció, uns infants o joves que ens mostraven els seus treballs. I com escollir entre entusiasme i entusiasme, entre amor i amor, quan tot era emoció al servei de l’aprenentatge? Recordo el Carlos, un nen de l’escola de l’Hospitalet del Llobregat finalment guanyadora, explicant com la literatura —escriure’n— l’havia ajudat. I quan vam preguntar-li què canviaria de l’escola va dir: Llegir més! I penso en un Mamma Mia commovedor en un institut de Lleida finalista, on tothom, ja fos en l’orquestra, el ball o el cant, trobava lloc. M’ha sorprès la passió que els docents posen en tot, dia rere dia, una passió sostinguda en el temps, en contextos d’alta complexitat i amb pocs recursos que, lluny de descoratjar, semblen donar sentit als claustres i n’activen la imaginació i les ganes. Aquests dies he vist escoles que eren casa, una segona i, en alguns casos, potser primera llar. He vist projectes on a través del teatre el català esdevé llengua afectiva en classes de parla no catalana, on els nens esdevenen guies del museu local per a les seves famílies creant comunitat… Contra l’emergència emocional, climàtica, lingüística, contra totes les emergències, fer emergir la poesia, el teatre, la dansa, la música. I contra la inclemència del món, la clemència de l’art.
I quin punt i final per a l’experiència viscuda, la cloenda al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, amb la visita a l’exposició Tros de Dona, un bell repàs històric al paper de les dones en els entorns rurals. Va ser un gust compartir el dia amb les escoles, sentir-se amb elles Baldiri. I a l’AVE de tornada, amb algunes companyes del jurat, recomanar-nos llibres, teatre, seguir fent família Baldiri, encara descobrint-nos.
Agraeixo molt haver tingut l’oportunitat de veure i viure el que he vist aquests dies. Si, com diuen, tota perspectiva és una esperança, la meva perspectiva ha canviat, i la meva esperança creix i creix, després de veure treballar les escoles com ho fan.