L’escriptora La Pous narra la seva vivència al primer workshop mū
Tres intervencions inspiradores, un centenar de participants i un repte: aprofundir el decàleg mutare dels elements que incrementen el potencial transformador dels projectes culturals. Com? Amb tres tallers de cocreació, del primer dels quals, del 7 de maig del 2019, l’escriptora Alba Fernández Pous (àlies La Pous) ens ha fet una crònica trepidant. En aquest primer workshop mū vam reflexionar sobre com incorporar la visió transformadora en els projectes culturals i ara ella t’explica com ho va viure en primera persona…
La Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, m’ha convidat al primer workshop Mutare, el primer de tres tallers per incorporar una visió transformadora en els projectes culturals.
Dit d’una altra manera, em dedicaré a fer de voyeur. És el segon any que hi participo, però enguany no hi diré res.
No he fumat durant dues hores. He esgarrapat temps al temps per poder-hi anar, observar i no obrir la boca. Bé, he fet algunes trampes, ja em coneixeu. Com a dona, m’ha tocat també cedir la meva veu, sense treure’m les ulleres liles. Tant se val, avui ningú les veu. Quina ironia… Mareta meva, quines coses que em fan fer! (que es tradueix en un he-disfrutat-com-mai-a-la-vida, EVIDENTMENT).
Escric #freestyle total, sense treure’m del cap una frase que m’han dit només arribar: “Que sigui fresc, que la vida dura el que dura.” Repte acceptat, parlem de vida, i anem al gra.
Gent que intercanvia les primeres paraules a peu de carrer. Ànsies i debats espontanis. No es coneixen, encara no han entrat. Tenen pressa d’idees. Els homes xerren més que les noies. Jo, muda, i les orelles de dona biònica mode on. Soc la dona invisible. Quin paperot, tenir les mandíbules serrades tanta estona, i quin repte, cagundeu.
He omplert un bloc amb notes que segurament no faré servir. Així que abuido aquí, i des de les entranyes us explico el que viscut i el que he sentit.
Ens saluda la pluja i anem entrant mentre sona en Glenn Medeiros, (fet que ja d’entrada he trobat radicalment subversiu) i la papallona del Mutare emprèn el vol.
Això d’avui va del que ha dit la Marta Esteve: “Som el que ens entra pel cor.” Persones juntes, creant i escoltant-se.
Mans inquietes, ulls oberts desafiant l’instint d’abaixar la mirada, somriures fugaços, llibretes i bolígrafs en suspens, aferrats com a un salvavides que no saben si usaran. Els grups es distribueixen en taules.
Llavors ho veig clarament, de cop s’ha produït la màgia: les connexions improbables. Hibridar per innovar. Creativitat, diversitat, sostenibilitat. Perceptible i present en la jornada com un mantra xiuxiuejat molt i molt fluixet. Connexions entre persones que no saben com es diuen, ni els cal, per dialogar.
Ponts teixits sobre una pregunta: “I si desapareixem, què passaria?” Preludi del belarriprest, que en eusquera vindria a ser ‘estic a punt per escoltar i entendre’.
Fent, fent i fent. Anant-hi i anant-hi, sempre. I entremig s’ha escolat una resposta brutalíssima citada d’una feminista (moltes gràcies, cony, algú ho havia de fer!): “Les coses es fan canviant les coses.”
Idees antigues com aquella roba oblidada en el fons del teu armari que aireges i sacseges de la pols i l’oblit i que t’emproves davant del mirall, que en aquest cas érem nosaltres, i ens retornava la imatge d’un grup nu, sol i aïllat, fugint de la rutina en forma de bombolla de les nostres praxis diàries que no ens permetem de fer esclatar.
O potser sí, o què carai hem vingut a fer al Mutare, sinó a reconvertir-lo en Mutare–volution, oi?
Aprendre a desaprendre, i a emprendre un nou camí.
Una melodia de piano i un tros de vídeo em fan venir unes ganes immenses de plorar. Deixo d’escriure. “Se paró el mundo” diu la protagonista d’un projecte amb malalts de càncer que posa al centre la persona, els familiars i els professionals.
“Se paró el mundo.” I a mi se m’ha aturat el cor.
I si ploro ara i aquí, què passaria? Silencis a la sala, i jo de primer ho veig tot tenyit de blau. Rumio: això no ho remuntarem. Respiro i em concentro en sentir l’emoció a través de la meva pell de gallina.
Torno a mirar: blau no, ara ho veig tenyit de verd esperança. Saltaria de la cadira. He tingut una revelació! Com s’ho fan els altres per estar tan quiets?
“Nunca se ha hablado tanto de las cosas y nunca hemos estado tan jodidos”, cita en Roberto Gómez. En dono fe, però per dins, jo emmudida, avui, vull cridar, PER AIXÒ SOM AQUÍ, però no ho faig, i com em costa.
Entrem en la part reivindicativa. M’interessa, em posa elèctrica, adoro la part de la provocació. Trencar la norma, assassinar la pregunta que no ens dona la resposta que ens cal. Qüestionar qui és l’expert i qui ho mana. Matar la síndrome de la impostora, cedir espais i donar l’altaveu a una altra gent.
Ens recordem de ballar quan estem immersos dins dels propis projectes? O som invàlids emocionals? Estem disposats a reinventar-nos? I a trencar les normes d’allò establert? I a posar-hi el cor i el sentiment? Estem preparades per apostar per la participació inversa, en lloc de mirar-nos el melic?
Com carall podem posar a les persones al centre, i transformar, si no ens ho plantegem justament des d’aquí? Com pot un insecte tan petit com una papallona transformar les coses?
De cop em fixo que no hi ha cap persona racialitzada. Em tranquil·litza, però, que sí que hi ha paritat total. No em fa por escriure-ho. No em preocupa dir que els homes d’entrada sembla que participin més. Després comprovo que la truita començava a girar-se i li he premut la mà a una noia jove que tenia més power i les idees més ben posades que tots els teòrics que em van fer llegir a la universitat.
Ha canviat. L’aire i l’ambient han canviat. Respiracions que retenien pensaments ara expulsen les propostes, glops d’idees es debaten per sortir, concretar, i finalment ho fan.
Autocrítica i parlar de la nostra realitat. Poder dir que el pitjor enemic en realitat som nosaltres.
Sort que m’ha tocat ser voyeur, perquè no m’entrava ni un mos i bàsicament he hagut de recórrer a l’aigua.
S’han dit aquelles veritats a la vista de tothom que normalment i en el dia a dia, si vols mantenir la feina, parlem-ne clar, no dius gaire alt.
M’adono que els grups organitzats en taules funcionaven com un rellotge, mentre m’hi vaig passejant. Sincronitzats. Tic-tac, donant-se corda.
Primer (i especialment a les taules on la majoria són dones) observo que necessiten presentar-se, donar reconeixement de l’altre i fer baixar tota la informació i emoció que havien rebut. He estat a punt d’anar a abraçar-les!
Després s’ubiquen per procedir amb la idea base de la persona al centre, i sense oblidar el mapa d’actors. Passar a paper aquells col·lectius que encara estan invisibilitzats.
Cal escriure’ls, posar-los en lletra, donar-los nom, és de justícia i els ho devem. Alguns d’ells i d’elles no són presents en aquesta sala… Però estic segura que tindran un lloc al Mutare de l’any vinent.
Mola mil, perquè no hi ha líder i el grup ho és tot. La gent rota en diverses taules, giren les paraules i els conceptes, no hi ha adversàries ni adversaris, tret de les barreres de la pròpia ment, que s’esmicolen, com paper de fumar, i s’obre el debat de donar visibilitat humana a la cultura, i als projectes educatius i socials en general.
Perdre la por i demanar més, exigir més.
I per fi: si no ho deien rebentava! Apareix la paraula ARRISCAR. Qui no arrisca no pisca, si no arrisquem, mai sabrem què ha passat…
Opinions diverses buscant el consens, malgrat que ens han entrenat bàsicament per a la batalla. La del dia a dia, la del carrer, la dels propis projectes, la de dins dels equips… o la guerra entre les organitzacions.
Compartir, regar, mimar i fer créixer la paraula viva, la que transforma, la que és acció per si mateixa. Crear vida dins de la vida, partint de les experiències i les necessitats reals, convertint les barreres en paper de ceba i els sentiments en eines per a necessitats reals.
Sí, ho hem pogut dir: ens fa por perdre el control i el nostre espai i veure el nostre lloc cedit pel benestar d’uns altres. Però el que ens costa més d’acceptar és que això, bàsicament, és el que ens han ensenyat tota la vida; i que el posicionament horitzontal el reservem per a quan la lluna ja és ben alta, quan no estem actius i volem descansar.
Sí, hem expressat que tenim temor a dir que en els nostres projectes i llocs de treball no hi ha col·laboració, ni permís per qüestionar-se.
Però aquí entre totes i tots ha sorgit una tribu que pensa en la força del grup, que no ha ocupat físicament una cadira, però que d’alguna manera hi és present; i timidegen reclams en clau de gènere, interseccionalitat i LGTBI i ens reconciliem una mica amb nosaltres mateixes.
Com tothom sap, en general els de l’àmbit cultural, educatiu o social tenim una certa al·lèrgia a allò que fa referència a l’avaluació. Acceptem-ho. Doncs els ha tocat també, però aquesta gent avui ha fet els deures, repensant com trobar clivelles dins del marc restrictiu actual i incorporant que l’avaluació recau també en una i per una mateixa, partint tanmateix de les necessitats reals.
M’he fixat en petits canvis imperceptibles com el batec d’ales d’una papallona: una companya a l’inici murmurava: “A mi em costa parlar perquè normalment no em donen veu”; ha acabat afirmant ben segura davant d’un micro: “El que no és útil i no transforma a nivell social i cultural no té valor”.
Ens ha representat a totes i a tots, i a l’essència de Mutare.
I ja és l’hora de marxar, però no sembla que ningú tingui gaire pressa, i m’ensumo que potser voldrien allargar una mica aquest moment, que ha conclòs amb la seva frase.
Jo hauria de sortir corrents. En realitat a aquesta hora ja hauria de ser en una altra banda. I tant se val, a poc a poc, arribaré, mentre vaig rumiant com abocar tots els meus silencis d’avui en aquesta parrafada.
Keep calm, gent, i atents a l’efecte papallona, que és el símbol de Mutare…
Alba Fernández Pous
@LaPous_
Barcelona, 8 de maig del 2019