La vulnerabilitat invisible en l’estat d’alarma

Les necessitats de la infància són una realitat invisible

Estat d’emergència. TOTHOM a casa. Només poden sortir amb un certificat els que encara han de desplaçar-se al seu lloc de feina per a treballar. Però aquestes són mesures i decisions que atenen només a un criteri productiu i econòmic. Tota la resta de necessitats dels col·lectius més vulnerables, sovint invisibilitzades i no reconegudes, queden més fràgils i desateses que mai.

L’ordre de confinament va arribar el passat 15 de març a tot l’Estat. Algunes persones han hagut de tancar-se a casa, soles o en companyia, sense acudir a la feina o teletreballant, tot esperant que l’estat d’alerta finalitzés aviat. Tot i comprendre la necessitat d’aquest decret, què passa amb els infants, la gent gran, les dones que són víctimes de violència masclista, persones amb diversitat funcional, aquelles que treballen a l’economia submergida i, per descomptat, les persones sense sostre? I les seves no són condicions excloents. Sovint se sumen i generen una situació de vulnerabilitat gairebé impossible de sostenir. Qui donarà resposta a les seves necessitats? D’entre aquelles persones que han dictat les regles del joc, poques ho pensen, s’ho pregunten o, moltes menys, es fan càrrec…

El sosteniment de cada família dependrà dels seus propis recursos per a donar resposta a les necessitats de cadascun dels seus membres. Per a totes les famílies està sent un gran esforç. Teletreballem, les que tenim sort, i intentem acompanyar els nostres fills i filles, que no poden jugar a l’aire lliure, ni conviure amb els seus companys d’escola. I ho necessiten. Ho fem tot tan bé com podem. Fem exercici a casa, llegim contes i novel·les, experimentem i creem amb diferents materials, accedim a visites virtuals a museus i espectacles, cuinem, i sobretot juguem i juguem… La cultura transforma! Però hi ha famílies que no tenen un habitatge en bones condicions, que comparteixen un pis amb diferents famílies, o que disposen només d’una habitació. Els materials educatius són molt escassos (no hi ha fulls, colors, llapis ni pintures) i no tenen ordinadors o tauletes amb connexió per accedir a tants recursos educatius i d’oci disponibles aquests dies.

Com se sostindran aquestes famílies i els seus infants?… Podran aconseguir l’ajuda de les xarxes de suport comunitari? Les entitats i serveis socials intervenim també fins on arriben els recursos dels quals disposem, sobretot en l’accés a les necessitats més bàsiques: l’alimentació, la higiene, els subministres… I les necessitats dels infants? Potser la resposta és que les necessitats de la infància són una realitat invisible, com tantes altres.

Hi ha una cua de necessitats que no s’estan tenint en compte, però no només amb les mesures d’excepcionalitat que s’estan aplicant ara, sinó des d’una normalitat en el mateix sistema, amb unes condicions estructurals que perpetuen i enforteixen les desigualtats. La bretxa sempre hi és, però ara veiem com es fa més gran mentre sumem dies de quarantena.

Des de la Fundació IRES continuem acompanyant aquests dies a les famílies i els infants, continuem parlant i escoltant-los per telèfon, fent videotrucades, enviant-los vídeos que proposen activitats d’oci en família, tallers, jocs, coreografies, exercicis de reforç… I després compartim en grup les fotos o vídeos de cada família, mantenim els vincles. Així volem trencar l’aïllament, acompanyar i recollir necessitats.

Perquè els infants poguessin realitzar aquestes activitats, des de la Fundació IRES, hem fet una campanya de recollida de fons amb la que hem donat material escolar i didàctic a 50 famílies, i ara estem buscant la manera de poder donar-los també connectivitat i suports informàtics. Perquè les famílies puguin estar connectades i puguem continuar treballant amb elles, perquè tinguin accés a la informació i a tota mena de recursos (serveis, oci, formació, educació…) Aquest tercer trimestre escolar serà un gran repte, i la nostra il·lusió és poder reiniciar les activitats a l’estiu, poder retrobar-nos amb les famílies i els infants el mes de juliol i agost i compartir amb elles les colònies i un gran casal d’estiu.

Aquesta crisi ens assenyala que l’esforç ha de ser col·lectiu —ens interpel·la a tots i totes: ciutadania, administracions i sector privat— i remarca que la fragilitat davant el virus només es compensa amb suport mutu i amb corresponsabilitat.

 

 

Mireia Hernando Delgado. Psicopedagoga coordinadora de projectes de la Fundació IRES