Font: El Temps de les arts.
Imatges: Museu de la Vida Rural.
570.000 tones. És la quantitat de plàstic que entra cada any a les aigües mediterrànies segons el recent estudi de l’ONG WWF. Les conseqüències ja es noten a casa: la costa barcelonina és la segona àrea més contaminada per plàstics al Mediterrani.
Al segle XXI se’ns planteja el repte de reduir el consum i l’impacte del plàstic a l’entorn natural que, avui dia, amenaça mars, oceans i boscos. Primer, però, hem de reflexionar: com hem arribat fins aquí? Què sabem sobre aquest material que ocupa les portades dels diaris arreu del món? El plàstic és només pervers? O podria també ser genial?
El Museu de la Vida Rural estrenava aquest febrer l’exposició ‘Plàstic: genial o pervers?’, la seva bona acollida, ha portat al museu de la Fundació Carulla a allargar el termini de visites fins al 5 de gener. Una bona excusa per rellegir l’article de l’Esteve Plantada al portal El Temps de les arts.
El plàstic, tot un dilema. És una meravella? Una tragèdia? Un miracle o una condemna? Mai abans en la història de la humanitat un invent amb tantes aplicacions i un ús tan fonamental per a tantes coses havia estat tan i tan controvertit. De fet, el plàstic, des que es va inventar el 1839 –no fa tant de temps, ben mirat– que és un dels elements amb més mala premsa de la modernitat, d’aquest món efímer on vivim i on, sobretot, consumim.
Per la gent amb més consciència, el plàstic es una aberració, un crim, una tragèdia ecològica de difícil destrucció, un element que embruta el planeta i acumula tones i tones de brutícia i que arrossega al seu pas la misèria i la desesperança per un futur net i lliure de contaminants tòxics. Però, què passaria si li donéssim la volta al concepte? Què passaria si el plàstic fos un recurs a aprofitar?
Tot el que genera aquesta reflexió és el fil conductor de Plàstic. Genial o pervers, tu com ho veus?, l’exposició que ha estrenat aquest divendres 15 de febrer el Museu de la Vida Rural, amb el comissariat de Núria Vila, una experimentada eco-dissenyadora amb l’energia i la inventiva suficient com per fer-nos pensar i per acabar traient-ne un missatge en positiu. Sense por a revertir la imatge tan negativa que el plàstic s’ha forjat a base d’un mal ús ple d’excessos i inconsciència.
Una de les coses que va motivar l’exposició, en paraules de Vila, va ser l’ús que socialment donem a la paraula “sostenibilitat”, avui tan depauperada, així com també la problemàtica existent amb els residus plàstics al planeta. Avui en dia, a tomb dels mots i els sentits que acaben tenint, “sostenibilitat” s’ha convertit en un concepte ” buit de contingut”. Un mot que és víctima d’un ús abusiu que en desvirtua el missatge.
Caldria, en aquest sentit, parlar de responsabilitat, la paraula que apareix immediatament després de veure en primera persona l’exposició. Una exposició que et fa reflexionar i que aconsegueix l’objectiu de canviar el visitant, posant-lo en dubte, fent-lo veure que potser les certeses amb les quals entrava no eren del tot sòlides. Potser induïdes per la societat, els mass media i l’opinió imperant del “políticament correcte”. En tot cas, una exposició esplèndidament concebuda i plantejada, que aconsegueix l’objectiu de fer-nos pensar i remoure’ns.
La condició de sostenibilitat fa referència a una gestió “més racional” dels residus. I l’exposició ens fa una panoràmica força acurada de la història, de les aplicacions, de la perdurabilitat, dels usos, tot mirant enrere per mitjà del patrimoni material i immaterial, com poden ser les formes de vida al món rural en els segles XIX i XX. Un passat que ens ha de permetre “construir futurs més viables”.
Plàstic és la segona gran exposició que produeix íntegrament el Museu de la Vida Rural, després de la nova etapa iniciada el 2018 i una vegada finalitzada The Dust Bowl. Quan la natura es rebel·la. Entre les curiositats de la mateixa mostra hi ha la possibilitat de pagar l’entrada amb plàstic. La iniciativa respon a la visió de la Fundació Carulla i l’equipament de l’Espluga de Francolí, orientada a promoure “la cultura i l’educació com a eines de transformació d’una societat que volem perdurable”.
Dividida en quatre apartats –L’era del plàstic, L’objecte, La pervivència, L’abundància–, l’exposició reuneix objectes, fotografies, vídeos i instal·lacions artístiques al voltant del plàstic. Hi intervenen veus joves i grans, locals i internacionals del món de l’art, la ciència, l’arquitectura, el disseny, el cinema, la filosofia i l’educació. Al llarg dels mesos que duri viurà tot un seguit d’activitats paral·leles com debats, cinefòrums, concerts, visites i propostes educatives.
La mostra compta amb una destacada participació d’artistes i col·lectius: Basurama, Domestic Data Streamers, Lucas Hope, Coke Bartrina, Núria Val, Pepi de Boissieu, Aleksey Kondratyev, Ida-Marie Corell, Ester Partegàs, Sílvia Conde, Ivana Larrosa, Octavi Serra, Mandy Barker, Sophie Thomas, Nick Pumphrey, Samuel Rodríguez, Elsa Yranzo, Sil van der Woerd, Jorik Dozy i Sean Lin.
Esteve Plantada. (22/02/2019). “El plàstic: una benedicció o una condemna”. El Temps de les arts.[Digital].
Disponible a: https://tempsarts.cat/6415-plastic/ [23/02/2019]