Convidem a la guionista i dramaturga Elisenda Guiu a presenciar el tercer i últim dels workshops mū, el del 16 de juliol del 2019, que hem organitzat des de la Fundació Carulla per aprofundir en els elements que incrementen el potencial transformador dels projectes culturals i que estan plasmats al decàleg Mutare. Aquest cop hem reflexionat sobre l’impacte i com podem contribuir, amb els projectes culturals, a resoldre els reptes socials i educatius de la nostra societat. Però preferim que Elisenda Guiu t’ho expliqui des del seu punt de vista…
Ho confesso. Sóc reincident. Si la cultura transforma, mūtāre atrapa. Tot va començar fa un any; aquell dia en què la Fundació Carulla ens convidava a trobar-nos a la fàbrica Damm en un esdeveniment el nom del qual ja seduïa i que s’identificava amb la imatge d’una misteriosa papallona.
Tot d’una, vam coincidir persones vinculades al món de la cultura des de diferents vessants, tan diverses i alhora amb tant en comú, que només coneixent-nos ja ens hi hauríem passat tot el matí. Però hi havia molt per fer, i vam seguir treballant, i vam escoltar-nos, i vam donar idees, i vam fer un cafè, i una cervesa, i un joc, i vam exposar algunes conclusions… I d’allà en va sortir un decàleg: com aconseguir un projecte cultural transformador. Uau. Sonava bé. I era tal l’entusiasme i la confiança, que ho van posar a la pràctica amb un exemple concret, l’exposició Plàstic, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí; una proposta que, reunint tots els punts del decàleg, va aconseguir un resultat espectacular (llegiu l’article que hi va dedicar Gerard E. Mur a Núvol aquí).
I aquí podria acabar la història. Però no. Mūtāre va tornar. I aquest cop ho faria, no amb una, sinó amb tres sessions de treball i, a més a més, amb un altre monogràfic dedicat a l’educació. Sí: aplicar la cultura a l’educació com a eix transversal. “Perquè la cultura transforma l’educació, l’educació transforma les persones i les persones transformen el món”, un clar missatge transmès en la xerrada inaugural que aniria ressonant en tots els tallers posteriors. D’acord, podria haver-me’n abstingut, però a aquelles alçades, no hi havia marxa enrere: jo ja estava abduïda per mūtāre, els dits picaven sols la inscripció a cada un dels workshops que la fundació proposava per aquest any. Sóc mūtāre reincident, ja ho he dit i, segons he anat descobrint, no pas l’única. Ràpidament retrobaria cares conegudes de tallers anteriors. Ànimes que, com jo, necessitaven repetir. Seguir analitzant, replantejant, proposant. Però què té mūtāre perquè enganxi d’aquesta manera? Aquest cop m’ho he mirat com a cronista ocasional.
Si el primer workshop d’aquesta nova edició va intentar esbrinar què és de fet un projecte cultural transformador, i el segon, com posar la persona al centre, el tercer i últim de la temporada ha anat dedicat a com aconseguir generar impacte. Al llarg de les diferents sessions mūtāre s’han mostrat molts casos de projectes culturals que han aconseguit generar canvis, ser inclusius, sostenibles, perdurables en el temps. I en aquest darrer workshop hem sentit l’experiència d’A Bao A Q, amb el seu projecte d’art, cultura i educació. Una triple perspectiva que funciona de meravella, explicada de primera mà per les seves impulsores (Núria Aidelman ens en parla en aquest vídeo). Mentre els grups treballen, segueixo conversant amb elles, intercanviant vicissituds sobre com mantenir un projecte cultural en el temps i no desesperar-se en l’intent. Ai, la supervivència, quin altre gran tema!
En la meva posició d’observadora, també tinc l’excusa ideal per fer ara allò que secretament imaginava en els workshops anteriors, quan hi havia assistit com a participant. Aquesta vegada puc voleiar de taula en taula per espiar també els altres debats, per conèixer també els altres integrants; fent honor a la imatge insígnia de la trobada, en podríem dir papallonejar. I tu, d’on véns? I tu, què fas? Artistes, mestres, tècniques de cultura, gestores culturals… Una fotògrafa. Un cantautor. Una antropòloga. Un empresari. Una estudiant de màster de gestió. I tantes d’altres! Cada persona té la seva pròpia connexió amb la cultura, el seu projecte, la seva manera de lluitar-hi, fer-lo visible, tirar-lo endavant. I mūtāre, un cop més, ens reuneix a totes. Després de les presentacions, comencen les sessions de treball, i l’arrancada sol ser el més difícil. Cal primer entendre bé la pregunta que es formula en un full gegant. De vegades, ja només en el punt de partida apareix el debat, com és el cas d’una taula en què s’han entretingut en posar-se d’acord en definir el mot cultura. La cultura és un dret fonamental, dirà algú després en l’exposició final. Algú altre hi posarà la nota poètica: la cultura és vida. Però no hi ha temps per divagar. El compte enrere s’exposa en una pantalla gegant, i un so estrident apareix cada X minuts per recordar que cal donar pas al següent punt. “Anem dues pantalles tard!”, exclama algú. No passa res, ho recuperaran. Acordaran solucions i les anotaran. Aquesta és una de les gràcies i alhora un dels èxits d’aquests workshops: persones que no es coneixen de res i s’han de posar d’acord en una sèrie de qüestions en un temps determinat, en aquest cas, tot just tres hores. L’energia mūtāre segueix recorrent l’espai i, gairebé sense adornar-nos-en, s’apropa el final. Just en el moment d’exposar cada taula les idees consensuades, arriba esbufegant una nova participant, que no s’ho volia perdre encara que arribés just a temps per escoltar les conclusions; en el cas d’avui, sobre l’impacte real dels projectes culturals. Diu, satisfeta, que la corredissa ha valgut la pena.
I ara veig clar que és precisament això el que mūtāre ha aconseguit generar en mi i en tantes altres persones vinculades a la cultura. A nosaltres també ens ha generat impacte; més enllà del coneixement compartit i adquirit, del debat apassionant i del networking enriquidor, ens ha fet veure una mica de llum en el túnel, ens ha fet compartir pors, anhels i conflictes i, sobretot, ens ha recordat que allò que fem té un sentit més gran del que de vegades ens pretenen fer creure. En definitiva, la màxima d’aquesta iniciativa, la cultura transforma, ens ajuda a pensar que certament un món millor és possible i que nosaltres hi tenim molt a dir. Gràcies, mūtāre. Fins l’any que ve, que tornarem, qui sap si pel camí un xic més sàvies o més cansades, però de ben segur que amb moltes ganes de seguir mutant, i amb la il·lusió que cada vegada som i serem més per fer-ho possible.
Elisenda Guiu
Barcelona, 18 de juliol del 2019