Amb motiu de la setmana de la dona, i més concretament avui divendres, recuperem el poema “Cançó de fer camí”, de Maria-Mercè Marçal, inclòs al seu llibre Bruixa de Dol.
La dona i la natura sempre han anat lligades de la mà. La concepció d’una no pot donar-se sense l’altra, i és aquí on sorgeix el concepte d’ecofeminisme. L’ecofeminisme postula com un moviment transversal que inclou l’emergència climàtica i la lluita feminista, les quals presenten patrons de submissió similars.
Cançó de fer camí
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Maria-Mercè Marçal, Bruixa de Dol