/Fotografies: Enrique Marco
Què diu la ciència sobre la relació entre l’art, el cervell i la condició humana? Som humans perquè fem art o fem art perquè som humans?
Aquest és, precisament, el camp d’estudi del neurobiòleg i expert en neuroeducació David Bueno. En el llibre L’art de ser humans, el divulgador argumenta que la creativitat i l’expressió artística no són facultats secundàries de la nostra espècie, sinó que són trets definitoris de l’ésser humà que ens acompanyen des de fa més de 40.000 anys. Tenint això en compte, Bueno apunta la seva crítica a l’actual sistema educatiu. La neurociència ha demostrat que l’art millora la flexibilitat i plasticitat del cervell, especialment durant la infantesa i l’adolescència. Amb tot, un model d’aprenentatge dissenyat des d’una perspectiva utilitarista amenaça d’apagar la flama de la creativitat. Què hem de fer, doncs, per atiar-la?
Fa uns mesos, vam tenir l’oportunitat d’entrevistar David Bueno sobre aquesta qüestió. La conversa va posar llum als beneficis de l’educació artística per a l’alumnat i, sobretot, a com les arts ens poden ajudar a construir futurs més esperançadors. En aquest article, compartim alguns dels principals aprenentatges de la conversa per repensar el paper de l’art en l’educació i imaginar noves maneres de transformar-la.
Les arts al centre de l’educació: una conversa amb David Bueno
Lliçó 1: L’art és un concepte molt més ampli del que pensem
Històricament, el pensament occidental ha separat les “ciències” de les “lletres”. Tanmateix, els descobriments de la neurociència indiquen que aquesta dicotomia és un error. El processament mental d’una investigació científica o d’una reflexió filosòfica és, neurològicament parlant, pràcticament idèntic al de la creació d’una pintura; per al cervell, no importa la matèria, sinó el procés cognitiu.
Tot plegat ens convida a ampliar què entenem com a art. No només hi hem d’incloure les arts plàstiques, visuals, sonores i escèniques, sinó també la filosofia o la ciència. Des d’aquesta perspectiva, el que l’art ens aporta realment és flexibilitat: la capacitat de pensar alternatives diferents davant d’una mateixa situació. Això és, precisament, el que una educació amb les arts al centre hauria de cultivar: la facultat de pensar el món des de múltiples perspectives i d’imaginar respostes noves davant dels reptes compartits.
Lliçó 2: Per què recordes la lletra d’una cançó però no els rius d’Europa?
La memòria no és un calaix on guardem dades asèptiques, sinó que és un sistema dinàmic íntimament vinculat als estats emocionals que vivim. El cervell és un òrgan profundament pragmàtic: quan la informació va lligada a una emoció, el sistema li dona una importància destacada i la desa amb eficiència. Així doncs, l’aprenentatge memorístic tradicional, sense context emocional ni curiositat, és ineficient: el contingut s’oblida tan bon punt es fa l’examen.
Les emocions no s’han de quedar a la porta de l’escola, sinó que s’han de cultivar des de les aules. Les arts, doncs, apareixen com una eina amb un potencial destacadíssim. En la seva capacitat de fer despertar sentiments, actuen com un catalitzador, transformant la intensitat de les emocions en aprenentatge profund.
Lliçó 3: El perill de la visió utilitarista i el pes de les notes
Hem dissenyat una educació orientada exclusivament a la producció. Formem metges, enginyers o mecànics, però sovint oblidem que, per damunt de tot, també estem formant persones. El model ha construït una jerarquia de valors que no té en compte una part molt important del desenvolupament dels infants i adolescents: la creativitat, la curiositat i la intel·ligència emocional. En paraules de Bueno: “L’educació no és només formar-se per ser un professional en alguna cosa; és formar un caràcter, una personalitat que sigui resilient, emprenedora i que se sàpiga automotivar”.
A més a més, el mecanisme tradicional d’aquest model d’avaluació —la nota— és el pitjor enemic de la creativitat. Quan a un alumne se’l puntua en una disciplina artística, la seva resposta és evident: deixarà d’expressar el que sent realment per fer allò que sap que li donarà una millor nota. En el moment que l’art deixa de ser un espai de llibertat, les qualitats que podria aportar a l’alumne s’atrofien.
David Bueno a l’Institut Quatre Cantons de Barcelona
Lliçó 4: intel·ligència artificial i el valor de l’esforç reflexiu
Davant el tsunami de la intel·ligència artificial, cal entendre una realitat biològica: el cervell és un “estalviador d’energia” per naturalesa. La reflexió conscient té lloc a l’escorça prefrontal, una zona que consumeix moltíssima energia i que és la primera a “desconnectar” si algú altre fa la feina per nosaltres. Copiar i enganxar les respostes d’una IA alimenta aquesta mandra biològica i atrofia la nostra capacitat crítica.
L’esforç reflexiu és enormement important pel que fa al desenvolupament cognitiu: és el procés que activa les xarxes neuronals que fixen l’aprenentatge. En altres paraules: sense esforç, no hi ha un suport estable per al coneixement. Ara més que mai, cal despertar la curiositat de l’alumnat perquè, en efecte, percebi l’esforç com una part necessària -i enriquidora- del procés educatiu.
Lliçó 5: Felicitat efímera vs. Benestar sostenible
És vital que eduquem en la distinció entre la dopamina i la serotonina. La felicitat comercial que ens venen les xarxes socials està vinculada a la dopamina: és eufòrica, intensa, però efímera i addictiva. El cervell no pot mantenir aquest estat gaire temps i, després del pic, ve una baixada brusca.
En canvi, l’art ens encamina cap al benestar, regulat per la serotonina. És un estat més estable, un “bon rotllo” de fons que ens permet sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i amb l’entorn. El benestar és tan robust que ens permet, fins i tot, processar emocions incòmodes com la tristesa o la gelosia sense col·lapsar. Aquí, el joc amb les arts esdevé una actitud vital: és el mecanisme amb què aprenem a assajar la vida sense por al fracàs.
Conclusió: El futur es construeix somiant
Les lliçons de David Bueno ens interpel·len a revisar les bases mateixes del sistema educatiu. La neurociència demostra que aprendre no és només acumular dades, sinó un procés enormement complex que incideix directament en el desenvolupament cognitiu dels infants. Així doncs, si la creativitat no és un mer complement, sinó una condició essencial de la nostra naturalesa, relegar les arts a un paper secundari és empobrir el potencial de la societat.
Transformar l’educació implica, doncs, entendre les arts com un motor de pensament, benestar i cohesió. L’objectiu no és formar artistes, sinó educar persones capaces d’imaginar alternatives i construir futurs compartits. En un món accelerat i tecnificat, aquest gest té un valor enorme: educar per pensar, per sentir i, sobretot, per continuar somiant.