Aquests dies, realitat i ficció ens parlen de distòpies i visions apocalíptiques del futur, de grans catàstrofes socials i naturals. És força habitual en períodes de crisi. La cultura ens ha de servir, però, per dibuixar també escenaris utòpics i positius. Imaginar, somniar, pensar és el nostre espai de llibertat, on podem ser creatius i jugar, com quan som petits, a construir històries que transcorren en mons ideals. Encara que sembli contradictori, per mirar lluny i endavant amb il·lusió, és bo tornar enrere i assegurar així l’impuls i la creativitat.
El Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla és una aposta arriscada i valenta per preservar i fer valdre una memòria, la del món rural, que d’entrada pot semblar caduca però que, situada en el debat contemporani sobre la sostenibilitat, és necessària i pot ser inspiradora d’alguns d’aquests escenaris de futur.
Parlar de sostenibilitat és parlar dels disset objectius de desenvolupament que integren l’agenda global de la comunitat internacional. Objectius que, en diàleg amb els drets humans, dibuixen el perfil del món que voldríem tenir i que, com assenyalen els científics, és urgent començar a edificar.
Els ODS, com els drets humans, estan interconnectats i són indivisibles. També ho és la cultura de la natura. La pobresa és un problema global que no es resoldrà si no intervenim sobre les qüestions mediambientals o sobre l’educació. El dret a participar en la vida cultural no s’assolirà si no garantim el dret a la ciutadania de totes i tots. Les ciutats no seran smart si no es plantegen seriosament la necessària relació amb els entorns no urbans.
La complexitat del repte sovint ens desborda. Ens perdem en discussions sobre les responsabilitats i possibilitats d’intervenir-hi. L’emergència climàtica és l’exemple més mediàtic i global, potser perquè ja en són evidents les conseqüències immediates, especialment en la nostra regió mediterrània. Els forts aiguats a l’Espluga de Francolí o el fenomen Gloria, que ens ha afectat aquests dies i que ha impactat dramàticament sobre el delta de l’Ebre, en son exemples clars.
Els joves activistes reclamen accions urgents i el món de la cultura s’està sumant a la crida. La Fundació Carulla i el Museu de la Vida Rural van declarar l’emergència el dia 6 de setembre passat seguint el fil de Culture Declares Emergency, un moviment nascut a Anglaterra impulsat per altres com Extinction Rebellion o Fridays for Future. El moviment congrega artistes, gestors i equipaments culturals compromesos a ser sostenibles i a informar, investigar i debatre el tema des del coneixement, la mirada crítica i la creativitat.
Recuperem el vincle cultural amb la natura
La cultura és això; coneixement acumulat i creativitat per crear-ne de nou. Experiència viscuda que ens ajuda a créixer com a persones i ens possibilita conviure amb els altres i amb el nostre entorn natural. En el món occidental i europeu, des del segle XVIII però especialment amb la segona industrialització, hem anat desvinculant cultura i natura. Hem deixat enrere els sabers vinculats al bosc, a la terra, al treball amb les mans, i ens hem anat concentrant en grans ciutats i conglomerats urbans on aquesta relació es va reduint a les plantes d’interior dels nostres petits apartaments de ciutat i a les escapades de cap de setmana de turisme rural.
Hem invertit poc en els nostres territoris. Les explotacions agràries són poc atractives, els boscos han crescut de manera significativa i els rius han anat deixant de ser espais vitals. Els pobles es van abandonant, també a Catalunya, i la població a comarques com la Conca de Barberà presenta símptomes evidents d’envelliment. Els nens i nenes ja no saben d’on venen els enciams o com son els llops de veritat. El plàstic, que substitueix el vidre, la fusta o la ceràmica, envaeix les nostres vides i la dels oceans.
Però malgrat tot floreixen propostes innovadores, moviments cooperatius de dones i joves que recuperen maneres de fer pa, projectes de ramaderia extensiva, empreses culturals i creatives que s’instal·len als petits pobles, moviments de turisme sostenible i solidari, alcaldesses que creuen en les oportunitats de les energies alternatives, escoles rurals que dinamitzen els municipis, apostes pel consum ecològic i de proximitat, noves oportunitats de gestió del territori i negocis vinculats a la sostenibilitat.
Educació i cultura com a eines de transformació
El Museu de la Vida Rural vol ser espai de trobada i discussió entre el passat, el present i el futur. Per això hem fet de l’educació cultural per la sostenibilitat el nostre eix vertebrador. Creiem sincerament que la saviesa d’aquest món rural, tot i no ser acadèmica, serà altament necessària en els debats que ens cal fer. Però cal posar la memòria en diàleg amb la creativitat contemporània i els grans avenços científics i tecnològics. Apostem, en definitiva, per la cultura i l’educació com a eines de transformació social i mediambiental de i des dels entorns rurals.
L’exposició Jugar amb foc n’és el darrer exponent. La Fundació Pau Costa i el Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla han sumat diferents mirades i aproximacions. El foc és, dels quatre elements de la cosmologia clàssica, el més potent i perillós. És un fet cultural alhora que físic i mediambiental. Ens ha constituït com a éssers humans i som culturalment responsables d’haver-ne perdut el coneixement i el control.
Les obres d’artistes com Joan Miró, Josep Ginovart, Joan Brossa, Chema Madoz, Josep Bou, Lucas Hope o Jordi Font ens interpel·len juntament amb els aumolls vinculats a la llar de foc o els objectes fets amb foc, com la ceràmica, el ferro o la gastronomia, que ens recorden la nostra relació ancestral amb aquest element. La Fundació Pau Costa aporta els coneixements científics i planteja algunes propostes tecnològiques i socials per a la prevenció, l’extinció i la protecció envers els grans focs. Tot plegat en un recorregut carregat d’emoció que incita a les preguntes i a la reflexió.
Responem així, tal com vam acordar en declarar l’emergència, al compromís de generar coneixement per entendre la realitat. Aquests dies sentim a parlar molt sobre el clima i les emergències ecològiques, però no sempre n’entenem les dimensions ni les possibilitats de fer front a la situació. Sabem que cal revertir polítiques inconsistents i comunicar la urgència d’un canvi sistèmic de llarg abast. Però no n’hi ha prou, ens caldrà aplicar tota la creativitat, imaginació, coneixement i expertesa acumulada al llarg dels anys per fer-hi front . Ens hi posem?
Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural