L’exposició “Jugar amb foc” emet la seva carta de presentació entre piromusicals i dimonis. Una entrevista a Gemma Carbó i Oriol Vilalta sobre la percepció del foc en la societat actual.
El Museu de la Vida Rural va presentar el passat divendres l’exposició “Jugar amb foc”, elaborada juntament amb la Fundació Pau Costa. La celebració va comptar amb un parlament inicial amb la col·laboració de Nicolau Brossa, president de la Fundació Carulla, Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural i Oriol Vilalta, director general de la Fundació Pau Costa, entre d’altres. Un piromusical amb la participació de la Colla de diables de l’Espluga de Francolí i un càtering final amb productes sostenibles van completar una jornada incapaç de deixar indiferent al públic assistent.
El foc és l’eix principal entorn el qual graviten els diferents elements que conformen l’exposició, així com el seu tractament. Tot i així, el veritable contrapunt radica en la reflexió inherent i controvertida que genera el foc en l’ésser humà. Reflexió que es desenvolupa en l’espectre sociocultural, i també econòmic, fins als nostres dies.
L’exposició pren com a inici inevitable el passat reflectit en el present, i com és de necessària aquesta connexió per entendre la nostra concepció respecte a les flames. És en aquest punt on neix la relació entre la Fundació Pau Costa i el Museu de la Vida Rural que, com la Gemma Carbó ha pogut esgrimir, van gaudir d’una simbiosi quasi instantània arran la necessitat de formar en el món rural i més específicament en els incendis.
Aquests incendis actuals són considerats de sisena generació: tenen el seu origen en l’emergència climàtica i en l’abandonament del territori, el seu comportament és difícil de predir i es propaguen ràpidament. Segons la directora del Museu de Vida Rural, allunya la població urbana de la sensibilització necessària per assolir un enteniment del territori “en conjunt”.
En aquesta mateixa vessant s’expressa l’Oriol Vilalta, que centra el punt d’inflexió en el caràcter social que genera el món rural en les zones urbanes. Actualment, el consum regenta decisions morals qüestionables, les quals no donen suport a una zona rural molt rica que “no pot explotar-se” i que genera un abandonament progressiu del territori. Un territori que, a diferència del que es pensa, cada cop està més descontrolat i inestable, amb una massa boscosa que “incrementa any rere any”, sentencia l’Oriol. Els boscos han passat de suposar un 34,5% de la superfície del territori català als anys setanta a un 70% en l’actualitat, que és gestionat per un paupèrrim 1% dedicat a l’agricultura i el sector primari.
En un principi, aquest creixement del bosc podria observar-se com una estreta escletxa que clama el poder de la natura i la recuperació del seu espai. En realitat, des de l’àmbit de la sostenibilitat, aquest factor es torna una arma letal que ofereix hectàrees enormes sense barreres a la propagació del foc cada cop més virulent. Com explica el director de la Fundació Pau Costa, és com “una catifa” on el foc es torna imparable.
La potència d’aquests incendis, alimentats per la sequera fruit del canvi climàtic, no troben una rèplica per part dels cossos d’extinció. És per això què, tal com relata l’Oriol, els esforços de la Fundació Pau Costa radiquen en els mecanismes de prevenció dels incendis, comprenent el foc i la seva figura per tal de reduir al màxim possible els al·licients que desemboquen en desastres. Sense capacitat per lluitar contra flames que no cedeixen, els esforços dels únics col·lectius que se’n preocupen són inútils.
Vet aquí doncs, la gran problemàtica d’aquests nous incendis que han causat terror arreu del globus. “La sensibilització, malauradament, es produeix quan passen coses com les d’Austràlia”, anuncia la Gemma. L’estructura piramidal que representa la societat actual, la qual centra la individualitat com a base i objectiu de tota persona, impedeix la conscienciació d’un problema com és els dels incendis, el qual, simplement, no generen cap efecte a la vida quotidiana. Si no es desenvolupa empatia, la situació es torna forçosament un filó que cal abordar amb un pla on s’ha d’incloure estrictament l’educació.
L’educació és el punt de contacte principal entre ambdues fundacions col·laboradores, coincidint els dos directors en què el coneixement i la difusió del foc és un mitjà per assegurar i fer valdre la responsabilitat col·lectiva respecte al món rural. La sostenibilitat emergeix com a fil conductor d’un consum millorable centrat en el comerç local i de qualitat, que a la vegada resulta valedor de la recuperació del territori i el seu tractament. “No té sentit comprar vedella d’Argentina i no fixar-nos en el ramader que tenim al costat”, declara l’Oriol. “Apostar per l’educació i crear espais de debat és el primer pas per arribar al propòsit”, explica la Gemma, centrant-se en el paper dels joves com a garantia d’una millor gestió futura. Una idea que es repeteix en totes les seccions de l’exposició oberta fins a finals d’any al Museu de la Vida Rural (Espluga del Francolí).
“El crit està llençat”, clamen. Els agents del món rural guien un camí que va començar amb un descobriment i una connexió especial amb el foc fa milers d’anys, i que ara cal recuperar també al món urbà per tal que ens fascini com l’espectacle piromusical que va il·luminar el pati principal del museu. Tot siguin focs artificials, doncs.