Arriba a les llibreries la traducció de La Vida Nova de Dante Alighieri de la mà de l’Editorial Barcino
El 6è volum de la col·lecció Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana amb la traducció de Manuel de Montoliu.
Emmarcat en la celebració de l’Any Dante († 1321-2021), l’Editorial Barcino, de la Fundació Carulla, publica La vida nova de Dante traduïda per Manuel de Montoliu. Aquest és el sisè volum de la Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana i recupera el text original en català de l’any 1903, anterior a la reforma ortogràfica de Fabra del 1906. Aquesta va ser la primera versió completa de l’obra que es publicava a la península Ibèrica.
Estudi introductori
Com a tots els títols de la col·lecció, La vida nova es presenta en facsímil i s’obre amb un estudi introductori, amè i didàctic, que posa en relleu la importància de la traducció de Montoliu en les lletres catalanes, a càrrec de Francesco Ardolino (Roma, 1966) doctor en Filologia Catalana, professor de la UB i docent de màster oficial Construcció i Representació d’Identitats Culturals (CRIC).
L’obra
La vida nova (ca. 1292) és considerada, cronològicament, la primera obra de Dante Alighieri, i la segona per importància, després de la Divina Comèdia.
Mostra un equilibri perfecte entre la narració i les composicions poètiques (i els seus comentaris) i esdevé una extraordinària autobiografia, real i alhora simbolicoal·legòrica: l’exaltació de Beatriu com a personatge salvífic. Al mateix temps reflecteix el moment de separació ideològica entre Dante i el seu amic Guido Calvacanti l’altre poeta del grup dels stilnovistes.
Des del primer dia La vida nova s’ha considerat una reflexió atemporal sobre l’amor, la mort i la passió.
La col·lecció
La Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana recupera, en edicions facsímils acompanyades d’un estudi introductori elaborat per un especialista, traduccions històriques de títols de referència de la literatura universal, especialment remarcables per la seva qualitat literària i publicades durant la primera meitat del segle XX.
Llegiu-ne un fragment
XIII. Aprés aquesta dita versió, havent ja dit les paraules que Amor m’havia imposat de dir, començaren molt i diversos pensaments a combatre-m i a temptar-me, cadascú quasi irresistiblement; entre ls quals pensaments quatre me torbaven més el repòs de la vida. L’un dels quals era aquest: “Bona es la senyoria d’Amor; per ço que trau l’enteniment de son fedel de totes les coses vils”. L’altre era aquest: “No es bona la senyoria d’Amor: per ço que, quanta més de fe l seu fedel li porta, tant més greus i doloroses proves li cal passar”.
L’altre era aquest: “El nom d’Amor es tant dolç de sentir, que impossible m’apar que la seva influencia sobre les demés coses sia altra que dolça, com així es escrit: Nomina sunt consequentia rerum”. El quart es aquest: ”La dòna per la qual Amor t’oprimeix així, no es com les altres dònes que són lleugeres de cor”.