Al carrer hi trobes de tot: gent que només camina (o va corrent), gent que hi fa esport, que empeny un cotxet, que passeja el gos, que estira un “carrito” de la compra o una maleta… gent que hi viu i gent que hi treballa. El carrer és el gran escenari de les nostres vides, encara que sovint no ens aturem a pensar en tot el potencial que té.
Però qui en sap d’explotar aquest potencial és l’ampli teixit d’artistes de carrer que tenim al territori. Artistes i disciplines de tot tipus perquè, com va dir l’Anna Giribet, directora artística de FiraTàrrega en el webinar “El poder de les arts de carrer per parlar de reptes socials” celebrat el passat 15 de març, les arts de carrer són “qualsevol manifestació artística que té lloc al carrer, sigui de la disciplina que sigui (…) ja que no són una cosa hermètica sinó que tenen un espai ampli i inclusiu”.
En el webinar també hi van participar la Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla i la Georgina Oliva, directora de programació i continguts del Teatre Lliure i formava part de les accions per difondre la convocatòria de les Beques SOS Cultura. Les tres ponents, convençudes de la gran capacitat de connexió emocional que tenen les arts de carrer van recordar moments i companyies que les han marcat, com “la primera vegada que vaig veure la companyia Kamchatka, que et posa davant de persones que venen d’un procés migratori i que et miren als ulls, transmetent amb la mirada tot allò que sentim a les noticies” (M.E).
Segons Giribet aquest és un dels punts forts de les arts de carrer, la gran capacitat d’establir vincles amb el públic perquè “són molt directes, pròximes, inclusives, participatives, gratuïtes…”. Georgina Oliva justament destacava que les arts de carrer permeten “entrar dins la ciutat sense filtres. Les parets, les portes… fan de barrera i fan que molta gent no entri a veure aquell espectacle; en canvi, al carrer, la intervenció amb la gent és directa”.
Tanmateix, la realitat és que hi ha una manca de reconeixement de les arts de carrer en diferents nivells. D’una banda, ens trobem que els creadors catalans estan sent de font d’inspiració per a altres països però, tal com va denunciar Giribet, aquí “manquen més recursos i suports a nivell institucional i des de l’administració. Les ajudes econòmiques per arts de carrer disten molt d’altres disciplines”. Un fet que xoca amb una realitat inapel·lable “el carrer és on hi ha més facilitats per accedir a la cultura. Aquí no hi ha barreres de cap tipus (…) però tanmateix, sembla com si no es volgués entendre, com si fos una eina massa forta políticament”
Aquest carrer que serveix per caminar, córrer, passejar els cotxets, les maletes, els gossos o “carritos” és el gran escenari sempre canviant i mutant en el que molts artistes hi troben la inspiració, el públic i on hi exploten les seves ànsies de transformar la societat per fer-la millor. Perquè, com ens va dir la Georgina Oliva, “l’única sala de teatre estable són els carrers. Es poden enfonsar els edificis pel motiu que sigui, però ens quedarà el carrer per fer sobreviure el teatre”.