Conversem amb Pau Llonch, músic, emprenedor i impulsor del projecte «Versembrant», segon Premi Lluís Carulla 2018
Versembrant és una escola de rap itinerant. Un projecte que pretén fomentar la consciència crítica del jovent mitjançant l’art urbà i el hip-hop, en el qual els protagonistes no són els talleristes, sinó aquells que reflexionen sobre el seu entorn i el transformen en una crítica estètica. Uns protagonistes, sovint, poc escoltats i que, en canvi, tenen molt a dir: els joves.
Quina transformació provoca el projecte de «Versembrant» en la societat?
Aquest projecte enganxa i transforma perquè hi ha poques ocasions en què la veu i el missatge dels joves importa, en el centre educatiu i en altres espais. «Versembrant» permet expressar, donar sentit a la pròpia vida, orientar-se i en aquest sentit és transformador.
A més a més, és una porta oberta a normalitzar el català en un àmbit com el de la música urbana (on sovint no hi és present), alhora que vincula i motiva als adolescents que no estan gaire engrescats amb matèries com la llengua catalana o música i totes aquelles amb què treballem transversalment.
Quins avantatges té treballar amb un llenguatge artístic com el de la música?
No hem inventat res, però utilitzem un llenguatge i uns codis que són útils per construir-se un relat de vida. Jo mateix vaig començar a rapejar perquè tenia ganes d’expressar els meus dubtes, les meves pors i els meus anhels i no ho podia fer a través les matemàtiques, sinó escrivint rap.
Quins són els elements que fan de «Versembrant» un projecte per a la transformació social?
D’una banda, el foment del pensament crític. Abans d’iniciar el taller de rap sempre situem un marc de debat amb els joves. Això ens permet orientar l’escriptura creativa cap a un tema que els preocupi, ja sigui el racisme, la xenofòbia, la discriminació, el capitalisme, les desigualtats socials, etc.
D’altra banda, situar el català en igualtat amb altres llengües dins l’àmbit de l’art urbà, en general, i especialment en la música urbana i el rap. I també, modificar i transformar els rols dels alumnes a l’aula, uns rols sovint estancats. És a dir, persones que són molt eficients en el paradigma curricular i que s’expressen molt bé en el marc d’un examen es poden trobar descol·locades amb aquesta activitat. Mentre que les persones que tenen un camp de reflexió més ampli, però en canvi no estan tan valorats per la comunitat educativa, excel·leixen amb el taller.
I a tu, com t’ha transformat el projecte en l’àmbit personal i professional?
M’ha transformat moltíssim! Nosaltres vam arribar en el Premi Lluís Carulla amb un projecte que ja funcionava prou bé, però al qual mancava un relat, una investigació rigorosa, psicològica i musical sobre el perquè d’aquest impacte tan positiu. I gràcies al Premi l’hem pogut dur a terme.
A més a més, m’he adonat que m’interessa molt l’impacte, en termes psicològics, estètics i fins i tot filosòfics, de la feina que fem: el perquè està bé aquesta reintroducció dels llenguatges artístics a l’educació que jo, personalment, no vaig viure amb tanta intensitat. Dit d’una altra manera, contribuir a fer virar les pràctiques educatives. Tot aquest aprenentatge l’he fet aquest any en què he pogut dedicar-me plenament a pensar, estudiar i treballar de manera col·lectiva.
Quin impuls us ha brindat el segon Premi Lluís Carulla 2018?
El Premi ens ha permès estudiar, confeccionar i editar un llibre sobre la nostra pràctica educativa i artística i també construir un campus virtual amb un munt d’activitats, materials didàctics i reflexions. Aquesta eina permet que el docent agafi el testimoni que nosaltres deixem a l’aula després del taller i pugui seguir treballant quan no hi som presencialment. D’aquesta manera assegurem la sostenibilitat del projecte en el temps. I en tot això, tant l’ajuda econòmica del Premi com l’acompanyament empresarial han estat claus.
