Font: Núvol. El digital de la cultura.
Imatges: Núvol.
En el marc de les jornades Mutare Educació, organitzades per la Fundació Carulla, vam poder comptar amb la presència d’Angélica Sátiro, consultora d’innovació en projectes educatius i l’encarregada de dur a terme la conferència inaugural. Si bé el foment de les arts i la creativitat a les aules és cada vegada més notori, ens ha semblat pertinent recuperar l’entrevista que li va fer Núvol i posar de manifest les paraules de Sátiro en què es demostra, una vegada més, la importància d’apostar per la cultura transformadora a les escoles i estimular els infants des de ben petits.
On es troben l’educació i la cultura?
L’educació és un procés creatiu, que acaba provocant un canvi en la resposta de l’individu al món exterior i a un mateix. Quan entenem això, veiem el paper que juga la cultura en l’educació. Cal educar als infants i joves a apreciar l’art, ja que genera benestar i estimula la creativitat. Però no ens podem quedar aquí. L’art, a banda de forma d’expressió, és una manera que té l’ésser humà de conèixer el món i a un mateix, al mateix nivell que la ciència, la filosofia i la religió.
Què aporta el mètode de coneixement de l’art?
El mètode artístic, a diferència del científic, és holístic: engloba la sensibilitat, l’emoció, la imaginació, la generació d’idees… A més, l’art és també un recurs per treballar altres àrees del coneixement: es pot estudiar matemàtiques buscant la proporció àuria a quadres del Dalí! Cal trobar l’art no en l’obra acabada sinó en el procés. És interessant que els infants s’ajuntin amb artistes per viure experiències de cocreació, que aprenguin a sortir de la zona de confort per generar coses noves. El segle XXI demana persones amb capacitat creativa per donar resposta a la complexitat en què vivim.
De què parles, quan dius creativitat?
Crear és generar noves, més i millors idees amb valor per produir canvis interns i externs. No només cal la novetat, això li donaria un component industrial a la creativitat; parlo de la capacitat de solucionar problemes alhora que plantejar-ne de nous. Necessitem persones capaces de pensar noves formes de construir, perquè vivim en un segle desastrós en molts aspectes. La meva aposta és pel desenvolupament de la ciutadania creativa i de totes les persones.
Tothom és potencialment creatiu?
La capacitat creativa és humana, tothom la té. Òbviament hi ha diferències de desenvolupament entre persones, però cal canviar el mite que diu que la creativitat és quelcom innat. Tot ésser humà té la capacitat de desenvolupar el seu potencial creatiu, i no hi ha una edat concreta per fer-ho. La creativitat és un dret més que una característica. Una part del meu treball consisteix a treballar amb col·lectius desafavorits que viuen en entorns no gaire estimulants a nivell creatiu. La meva aposta és ajudar-los a desenvolupar el seu potencial creatiu en totes les àrees de l’existència.
Té, per tant, un component social.
És important que els infants desenvolupin el seu ethos creatiu: una moral interior i una disposició per actuar al món. Si des de petits desenvolupen les seves facultats creatives, seran capaços de generar millors societats, formaran una ciutadania creativa. L’art entès com a llenguatge, coneixement, recurs i procés, i connectat amb l’educació és allò que pot aconseguir que les persones donin respostes originals i diferents als reptes actuals. Així creem una poieses política: una nova manera d’entendre la política basada en la persecució del bé comú. Calen persones connectades amb la seva capacitat creativa i el seu plantejament ètic, i que entenguin la cultura com el gran marc on podem evolucionar com a éssers socials. En aquest context, podran transformar el seu entorn i a si mateixes.
Així doncs, el procés va de l’individu al col·lectiu.
En la ciutadania creativa el que interessa és que la persona es treballi a si mateixa per construir un ethos creatiu, que li permetrà tenir una visió de món creativa, és a dir, detectarà els defectes del sistema i acotarà els seus valors. Una vegada tingui aquesta visió general, ha de ser capaç d’actuar localment, de transformar les idees en projectes específics i, a través de micropolítiques, canviar el seu entorn més proper. Jo proposo una forma de pensar multidimensional: creativa, crítica i ètica, és a dir, que té en compte les conseqüències de les accions que es duen a terme a partir de les idees.
No és nedar a contracorrent, voler inserir aquestes idees al sistema educatiu?
La paraula “creativitat” s’ha posat de moda durant els darrers anys. Per molt que existeixi un sistema poc amable o estimulant per al desenvolupament de la capacitat creativa, des dels anys 80 hi ha hagut un canvi immens. Hi ha molta iniciativa des de dins del sistema educatiu, i crec que això és important perquè penso que els sistemes es canvien de dins cap a enfora i no per decret. Al Mūtāre, per exemple, escoltarem persones que estan fent coses en una nova clau. Avui dia hi ha moltes escoles que promouen sistemes qualificatius diferents, que no tenen un currículum tancat i rígid, escoles on els alumnes s’han d’autogestionar els seus propis processos d’aprenentatge, que trenquen la dinàmica de classes magistrals… Tot això no és possible sense capacitat creativa.
Aquests alumnes troben el seu lloc a un món laboral que segueix unes regles diferents d’aquelles amb què s’han educat?
Aquests infants i joves, quan surten de l’escola, poden afrontar qualsevol treball perquè han desenvolupat les seves habilitats de forma holística i han après a ser autònoms. És per això que, quan surten de l’escola, són capaços de lidiar amb qualsevol mena de circumstància, ja que han desenvolupat una manera de ser flexible. El desenvolupament de la capacitat creativa, s’eduqui des del sistema que sigui, ens dona eines per solucionar problemes. En aquest sentit, si les persones han desenvolupat holísticament la capacitat de sentir, d’aprendre i de conviure, estan entrenades per solucionar creativament qualsevol problema. Al mateix temps, modelen el món i el tornen més just i més dirigit al bé comú.
L’educació no es fa només a l’aula.
No, i en això tornem a la connexió entre art, educació i cultura. Necessitem tant l’entrada de l’art en l’educació, com que l’educació ocupi l’espai públic i tots els equipaments culturals de la ciutat. Perquè tot educa, la ciutat educa. Els espais on la cultura és compartida, com els museus, o al carrer mateix, són espais on ens estimulem mútuament i on podem desenvolupar la nostra capacitat creativa.
Carlota Rubio (26/06/2019). Angélica Sátiro: “La creativitat és un dret”. Núvol. El digital de Cultura [Digital].
Disponible a: https://bit.ly/355NPrE [27/06/2019]