Sovint, quan escoltem algú parlant de la importància de llegir “Els Clàssics” (així, en majúscula, perquè és com ens imaginem que ho està dient), no podem evitar el gest inconscient de fer un cop de celles amunt i deixar anar un discret esbufec perquè ja ens imaginem el que vindrà…
No hi tornaré doncs. Tots en podríem repetir algunes de les raons de memòria i tots sabem que són força certes —i que podem acabar sintetitzant en el famós «llegir els clàssics és millor que no llegir-los» de Calvino—, com també podríem dir que fer una mica d’exercici cada dia és millor que no fer-ne.
Per mi, i això és una opinió molt personal, i per tant, agafem-la tots amb pinces, la millor manera d’apropar-se a un clàssic (ja sigui antic o modern, català o estranger…), la que millor m’ha funcionat a l’hora de gaudir-ne, ha estat la d’anar-hi amb l’actitud d’un viatger curiós i una mica badoc; amb els ulls ben oberts i les orelles parades. Sense cap més pretensió que les ganes de conèixer, de descobrir; de tant en tant, d’aprendre, i amb la certesa de saber que, d’una manera o d’una altra, l’estona haurà valgut la pena.
I no és només amb els clàssics, de fet; amb els moderns —i ara vull dir contemporanis— passa tres quarts del mateix.
Viatjar, no sé si a vosaltres també us passa, a vegades fa mandra. Sobretot quan hi penses i t’adones de tot el que has de preparar abans. No és el mateix viatjar a terres llunyanes, de les quals no en saps pas gaire, ni la llengua, ni els costums, ni l’alfabet, que fer una escapada de cap de setmana per conèixer una mica millor algun racó del país.
Hi ha viatges que se’ns fan llargs, inesperadament, i hi ha ciutats que ens sorprenen, que ens enlluernen i no en voldríem marxar. Tots tenim algun mal record —i molts de bons— però sempre, sempre, en traiem algun aprenentatge —encara que sigui el de descobrir que aquell indret no val tant com ens havíem pensat… o que amb aquell autor no acabarem de connectar-hi mai.
Com de llegir, hi ha moltes maneres d’emprendre un viatge: des del viatger minuciós, que ho vol saber tot del lloc que visitarà i que sovint gaudeix tant de la preparació com del viatge en si, fins al turista impulsiu que aprofita una oferta d’últim moment i que ja s’espavilarà quan sigui a lloc.
Adés voldrem volar sols, i descobrir pel nostre compte racons i dreceres, adés buscarem la seguretat i el confort d’un guia, que ens ensenyi secrets que mai no hauríem descobert o que eviti marrades inútils.
Però de totes les classificacions que podem fer, la que sempre m’ha semblat molt interessant és la que es fa entre aquells als qui els agrada tornar als llocs que han conegut, i els qui senten tal deler per descobrir que mai no repetiran una ciutat mentre els en quedi cap de nova per conèixer.
Jo soc dels primers. M’agrada tornar als llocs on ja he estat i recuperar els sentiments que m’evoquen; recuperar velles lectures: de Londres a Ljubljana; de March a Margarit, Vinyoli, Verdaguer o Moncada. Redescobrir-los, apropar-m’hi amb uns altres ulls, i copsar-ne coses noves. Detalls que m’havien passat desapercebuts. La dolça melangia del reconeixement. A vegades un cert desencís en adonar-me que era més bell el record que el lloc recordat… Perquè potser el lloc és el mateix, però jo ja soc un altre. Potser per això també soc dels qui els agrada rellegir, més que llegir.
Però és que tant si sou dels qui sentiu la impetuosa necessitat de la descoberta, com si us estimeu més el redescobriment que és tota relectura, sempre podreu comptar amb els clàssics: inexhauribles, sempre n’hi haurà un de nou per descobrir, i alhora sempre tindrem aquells als quals volem tornar i que sabem que no ens fallaran mai.
I, com amb els viatges, no sempre cal anar lluny per trobar una autèntica joia. A vegades tenim el millor tot just a tres carrers de casa. Gaudim-ne!
Oriol Magrinyà, director de l’Editorial Barcino