/Fotografies: Carles Barbero
La democràcia no es construeix només als parlaments ni, cada quatre anys, a les urnes. També se sosté a les biblioteques, als teatres, a les places, a les escoles, als ateneus; allà on les persones es troben, dialoguen, discrepen i creen. És per això que els drets culturals no són únicament una qüestió sectorial, sinó que són, sobretot, una qüestió democràtica.
Durant els darrers anys hem recorregut un camí important per situar aquesta idea al centre del debat públic. Cada vegada és més evident que la cultura no és un luxe reservat a qui hi pot accedir, ni un servei complementari que es pugui reforçar quan tota la resta ja està resolta: la cultura és una condició imprescindible per a la participació plena en la vida social.
Aquesta convicció és la que, juntament amb les altres representants de la comissió de cultura de la Coordinadora Catalana de Fundacions, vam compartir fa uns dies al Parlament de Catalunya, on vam remarcar el nostre posicionament sobre el Projecte de llei de drets culturals. Més enllà del debat legislatiu, la mateixa existència d’aquesta llei en procés és una gran notícia. Demostra que, com a país, estem començant a assumir que els drets culturals mereixen un marc propi i que la cultura forma part del contracte democràtic que ens uneix.
Ara bé, precisament perquè és una oportunitat històrica, també és el moment de fer-nos les preguntes més exigents. Per això convé destacar que aquesta proposta s’enfronta a dos reptes fonamentals. El primer és evitar que els drets culturals es converteixin en un catàleg de principis impecables però difícils d’exercir. El dret a participar de la vida cultural només existeix plenament quan una persona té els recursos, el temps, els espais, l’educació i les oportunitats per exercir-lo. Si aquestes condicions no existeixen, tot plegat continua sent una promesa pendent.
El segon risc és més subtil, però igualment important: utilitzar la llei per certificar que el sistema cultural ja funciona correctament. Les lleis no haurien de servir per felicitar-nos pel camí recorregut, sinó per obligar-nos a mirar allà on encara fallem. Ens hauríem de preguntar qui continua quedant fora dels espais culturals, quines veus encara no són escoltades, quins territoris tenen menys oportunitats, quines barreres econòmiques, socials, educatives, físiques o lingüístiques continuen limitant l’exercici dels drets culturals. Sovint, les preguntes incòmodes són les que fan avançar les polítiques públiques.
Per evitar aquests dos riscos, el desplegament de la futura llei haurà d’anar acompanyat d’algunes condicions imprescindibles. En primer lloc, cal tenir en compte que, sense un finançament suficient i estable, els drets culturals difícilment seran efectius. També és especialment important que el sistema cultural es reconegui com un ecosistema plural, on administracions, creadors, empreses, entitats i fundacions contribueixen, des de la seva especificitat, a garantir aquests drets. Considero que, a més a més, cal reforçar dues dimensions estratègiques: l’accés al coneixement en català i el paper de les arts dins del sistema educatiu. Perquè els drets culturals no comencen quan entrem en un equipament cultural; comencen molt abans, quan aprenem que la cultura és una manera d’habitar el món.
Des de la Fundació Carulla fa anys que treballem amb una convicció sostinguda: que la cultura no és només un àmbit d’expressió, sinó una infraestructura de transformació social i de construcció democràtica. Per això, el moment actual és especialment rellevant. La possibilitat que Catalunya es doti d’una llei de drets culturals obre una finestra d’oportunitat que no és només legislativa, sinó política i cultural en sentit ampli. Però aquesta oportunitat no es mesurarà pel text que s’aprovi, sinó per la capacitat col·lectiva de convertir-lo en pràctiques estables i en drets efectivament exercibles.
Perquè els drets culturals no són un complement dels altres drets. Són part de la dignitat, de la llibertat, de la cohesió social i de la qualitat democràtica d’un país. I tenim el somni a tocar.
Marta Esteve
Directora de la Fundació Carulla