La Ivana Larrosa és una artista visual especialitzada en instal·lació i performance membre del col·lectiu The Commons choir. És d’origen espanyol, va néixer a la Rioja, i resideix a Nova York des de ja fa sis anys. A Long Island hi té l’estudi on actualment està cuinant el seu pròxim projecte ‘The Colony’: una reflexió sobre el cos com a símbol d’habitatge, immigració i gentrificació.
Però no cal creuar “el charco” per gaudir de les seves creacions. De fet, en el Museu de la Vida Rural de l’Espluga del Francolí, la Ivana ha participat en l’exposició ‘Plàstic’ (2019) i la mostra fotogràfica ‘Seny’ (2012) i produït un workshop sobre ecoart a través la mirada femenina.
Justament, és d’això del que hem parlat amb ella: feminisme, art i sostenibilitat, per apropar-nos una mica més al concepte de l’ecofeminisme. Un concepte que ella abraça en diverses de les seves obres (com tantes altres lluites compartides) i que, enguany, la Fundació Carulla, dediquem al dia de la dona.
En una entrevista que et van fer a surtdecasa.cat definies l’ecoart com “trobar el nostre lloc a la terra, fent-nos moltes preguntes”. Quines preguntes et fas ara?
Varies…
Com una epidèmia [coronavirus] es converteix en un fenomen polític, econòmic i cultural? Com un virus pot infectar i afectar a tothom? Un cicle de principis i finals, des de la pràctica social i tecnològica.
O, per exemple, ara que el canvi climàtic té una major presència política, em pregunto: estaríem disposats a pagar impostos més alts destinats al medi ambient?
Demà és 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, quines preguntes creus que queden pendents?
Com podem seguir empoderant la dona a través el llenguatge i l’acció?, Per què utilitzem el gènere de manera tan equivocada? Com hem de respectar a qui s’identifica com a dona?, Com està representada la identitat femenina i quin interès hi ha rere els estereotips?, Per què l’abús de força contra la dona?, Per què no hi ha cap dona com a candidata a dirigir el govern?
Són preguntes que últimament em faig i en les que és necessari aprofundir més.
És l’art, la teva manera de donar resposta a totes les preguntes plantejades?
Tant de bo ho fos! Però sí que crec en ell [l’art] com a mètode per assolir aquest últim estat d’autorealització: la individualitat en el procés de fer art. Per mi, és el mètode menys dolorós per plantejar i connectar preguntes, alliberar emocions i arribar a alguna catarsi.
Com vas entrar en el món de l’ecoart?
Vaig entrar al món de l’ecoart a través l’agitació social que ens envolta. Actualment, hi ha una mirada comuna que reflecteix la desconnexió que vivim en molts aspectes: amb el nostre propi cos, amb el nostre origen, amb l’energia que intercanviem amb la gent del nostre entorn, amb el terreny que habitem i compartim… temàtiques que plantejo en els meus projectes com ‘The Colony’, ‘Cruelty’ (2019-20) i ‘Plastic Fragments’ (2017).
L’ecoart és, doncs, la via per abordar aquesta separació entre natura i cultura i trobar el nostre lloc a la Terra. Fent-nos les preguntes adequades, reflexionant, convidant la gent a debat, expressant-ho artísticament i actuant al respecte.
A la Fundació Carulla, hem dedicat aquesta setmana de la dona al concepte de l’ecofeminisme. Com l’entens i el vius?
L’ecofeminisme convida a prendre consciència de l’enllaç que existeix entre dones i natura. I revalorar les estructures no patriarcal des d’una perspectiva orgànica.
Com que l’ecofeminisme se sustenta en el moviment ecologista i feminista, dos moviments molt vius, és un concepte obert i en constant transformació i evolució. Ara bé, el seu objectiu és clar: treballar per un món més igualitari i saludables per a tothom, tenint en compte l’espectre de diferències que conformen el món.
Quines artistes que, com tu, incorporen l’ecofeminisme en la seva obra, hauríem de tenir presents?
Hi ha tantes artistes increïbles! Penso en Asunción Molinos, Coco Moya, Susana Velasco, Maruja Mayo, Carmen Cañibano, Sigrid Holmwood, Araya Rasdjarmrearnsooks, Jonathas de Andrade, Wu Mali, Ana Mendieta, Cecilia Vicuña, Fina Miralles, Angels Ribé, Nika López, Eulalia Valdosera, Joan Jonas, Anicka Yi, Jae Rhim Lee, Lara Almarcegui… i un llarg etcètera.
Com a artista socialment compromesa en diverses lluites compartides (ecologisme, feminisme, immigració…) i un llarg recorregut en l’àmbit artístic i cultural, en quins punts del decàleg mutare t’emmiralles?
Tots els punts del decàleg mutare em semblen igual d’importants i estan interrelacionats. Tot i així, crec que m’identifico molt amb el punt cinc: “connectar des de l’emoció i la il·lusió pel canvi” per la importància d’escoltar activament i actuar des de l’emoció per connectar amb les persones, reconèixer-les i generar sentit a partir d’aquesta autenticitat. I també el punt sis, “sentit crític”, on l’art em permet crear noves relacions i posar en el punt de mira els relats i les teories assumides.
Aquests dos elements, sempre m’acompanyen.
Si voleu saber més sobre Ivana Larrosa i el seu treball, visiteu la seva pàgina web: https://www.ivanalarrosa.com/